AAF_escultura pictòrica

Ferme d'Estrades (Le Passage d'Agen, France)

Ferme d’Estrades (Le Passage d’Agen, France)

Albert Arribas Forcada (Barcelona, 1981) és pintor i artista plàstic format a l’Escola la Massana Centre d’Art i Disseny i la Universitat de Barcelona. Referent artístic de primer ordre ha exposat i col·laborat en solitari en nombroses galeries de Barcelona, Catalunya, Espanya i el Regne Unit.

La seva dedicació, perseverança i la creença en el seu ofici ens donen la oportunitat de veure els fruits del seu potencial creatiu i artístic. La recent obtenció com a guanyador de la XIX Biennal d’Art Contemporani Català amb Epojé (200×150 cm) ha estat l’impuls i estímul que li han donat lloc a un gir a la seva personalitat creadora i ha establert una fresca i nova relació amb la pintura.

Escultura pictòrica és un projecte evolutiu de la seva pintura. Es tracta d’un conjunt d’escultures on el que hi pren força és l’empremta de l’oli en sí mateixa. Aquest fet significatiu ha permès a l’artista expressar-se amb la contundència potencial cromàtica que caracteritza el seu llenguatge pictòric, en un suport nou i distint com és l’escultura.

És un llarg procés de recerca on la pintura és l’antecedent, i alhora binomi, amb la que he experimentat un diàleg constant durant la meva història vital. Es tracta d’una sèrie d’obres que són de petit format (25x15x10) on l’oli és aplicat de manera directa, i també obres de gran format (300 x 150 x 100). Aquestes són peces titàniques; les seves dimensions ens obliga a esculpir les formes prèviament, per poder-les controlar. Existeix la necessitat d’expansió, s’abandona la bidimensionalitat del llenç, la pintura es dispersa, creix, es difón, es tridimensiona més enllà del quadre, la pintura s’esculpeix.

L’essència i sublimació de la pintura, que vol ser la protagonista i vol copsar l’espectador, amb estridència, força i contundència dels empastaments, vol reivindicar la passió, la vida.[1] La pintura pren l’acció pictòrica de pensament hedonista, és desbordant i dionisíaca en el sentit nietzscheà del terme.

La pervivència i exaltació de la matèria primera, poc explorada i molt suggerent, resultat de l’impuls visceral, la pintura surt de dins cap a fora, el caos que degenera i que troba una raó de pes, una evolució, un gir, un tomb, un crit; la pintura amb forma, cos i volum; l’escultura pictòrica.

[1] Necesitamos la historia, no cabe duda, pero la necesitamos por razones diferentes de aquellas por la necesitan los ociosos del jardín del conocimiento (…). La necesitasmos para la vida y la acción. Sólo queremos servir a la historia en la medida en que la historia sirve a la vida: porque es posible apreciar el estudio de la historia hasta tal punto que la vida se vuelva raquítica y degenerada. F. Nietzsche “Sobre la utilidad y la desventaja de la ciencia histórica para la vida” (1873)
Turquesa, 2015

Turquesa, 2015.

Escultura Pictòrica I

Escultura pictòrica I


Viladecans, 2007

Joan – Pere Viladecans es mostrava inquiet. Distant però transparent amb la mirada, la gestualitat i la paraula. Orgullós ens mostrava així la exposició de la seva producció més recent, que inclou dos cicles pictòrics: Símptomes i Malalties, i Patrimoni i Memòria i que es troben al Palau Moja de Barcelona.

El primer cicle consta d’una vintena de peces, totes del mateix format, estructurades al voltant del pas inexorable del temps, la vida i també la mort. Cicle en que es fa patent el caràcter melancòlic de l’artista, així com la preocupació per els aspectes de salut. La iconografia utilitzada fa referència a malalties i al dolor en un ventall ampli de situacions. Fragments d’anatomia humana, nadons, calaveres, fotografies antigues, llavors, insectes dissecats entre d’altres formen un collage en sentit ampli que desperten el caràcter tàctil i, fins i tot, olfactiu.

Patrimoni i Memòria està íntimament lligat amb el cicle anterior fent al·lusió al concepte vital comú a tot ésser viu que és preservat amb la memòria. Reminiscències que ens acompanyen al llarg de la vida que formen part de l’experiència, de l’aprenentatge, establint així dues vies que s’acosten per una banda a la física, i per l’altra a l’espiritual.

Referències clares de Joan Miró, del qual les fonts documenten les influències de Viladecans , Antoni Tàpies i Joan Brossa… fan d’aquesta exposició un espai de reflexió sobre el cicle vital, incloent-t’hi la mort com a protagonista (o antagonista?). Una exposició tenebrosa per alguns, optimista per altres, si bé en algunes de la seves composicions del segon cicle l’autor inclou papallones [1]dissecades damunt de figuracions sobre l’acció de finar, que fan evident així la conclusió, si més no personal, del tirar endavant dia a dia, malgrat tot.

 

[1]“entre los antiguos, la mariposa es emblema del alma y de la atracción inconsciente hacia lo luminoso” “que conceptúa la mariposa como símbolo del renacer” CIRLOT, Juan Eduardo. Diccionario de los símbolos. 11ª Edició. Madrid: Siruela, 2007

 

 

 

 

Antoni Arissa, des de tots els seus angles. L’ombra, i el fotògraf en segon terme, tot i que sense llum no hi ha ombres, és plantejar què és primer Arissa o les ombres, la nova visió o la seva representació al món.

Més enllà de classificar la mostra en les tres parts diferenciades; pictorialisme, les noves solucions per la modernitat i Nova Visió, Arissa segueix una evolució humana, existencial, de trobar-se a sí mateix.
Curiós, juganer amb l’ull i la plenitud llumínica, com si fos un tot, una dependència necessària, que al llarg d’aquesta evolució va prenent força i protagonisme.

La seva vinculació amb el negoci familiar de la impremta, el van portar a familiaritzar-se, mai millor dit amb un llenguatge, un registre i una manera de transmetre les idees que de seguida han volgut trobar el seu paral·lel a Europa amb Lázló Moholy-Nagy.
Delicadesa, minimalisme i una original sobrietat que supera els mèrits d’aquest artista, en contacte amb les grans corrents com el constructivisme i el suprematisme. Arissa aconsegueix plasmar, sense tenir aquests estímuls tan contundents, una nova visió del que és el seu entorn quotidià; el carrer, els bars, les seves filles, les anècdotes, i també amb composicions estudiades..

Hereus d’aquesta preparació on en els nostres dies tot és fotografiable, i la imatge ha perdut aquest valor instantani amb els selfies i el control exacerbat de la imatge que projectem al món, sovint ens oblidem de la infimitat de bellesa que de per sí les coses ja tenen, i sense necessitat de la nostra intervenció.

Arissa té aquesta bipolaritat narrada en imatges ingènues i d’altres que són dignes d’un estudi compositiu amb un vast llegat històric i sobretot excepcionalment fotogènic.
arisaBAJA2_1

arissa

Arissa. L’ombra i el fotògraf 1922-36
CCCB Del 14 de novembre de 2014 al 12 d’abril de 2015

Salts des de Berlín

La Fundació Arranz-Bravo presenta L’alegria del salt una exposició de Xavier González Arnau (Terrassa, 1980) en que presenta la seva última producció pictòrica. S’inaugura el dia 25 d’abril amb una performance al so de música techno del DJ Fra. La mostra es podrà veure fins el proper 9 de juny de 2013.

Parlar de Xavier González Arnau és parlar de pintura, música, pensament i poesia. L’artista considera la pintura com un confí per expressar les veritats de l’esperit, i és amb altres disciplines amb les que es presta per connectar i enriquir l’experiència. En el cas de les accions és amb la sensiblitat musical que intersecciona, fa visible el que és invisible. La unió, participació i consonància de les arts són transmissores per expressar la perpetuïtat de l’ànima.

Eidètica i sinestèsia dónen forma a l’obra d’un artista de vocació plàstica i llibertat romàntica amb voluntat esperançadora per emergir més enllà de la materialitat superficial. Resident a Berlín des de 2004, ha exposat en reiterades ocasions a aquesta ciutat, hi ha desprès la seva essència universal a Gijón, Londres, Roma, d’entre altres ciutats. A González Arnau no només li interessa el pont que separa la vida i la mort, creu i es reafirma en la perseverància i amb una pintura feta des del cor.
540747_10151504917374718_1719882722_n

Bon Art, abril- maig 2013

Només es guanya si es lluita

ImatgeManual de Resistència i Acció és la mostra en curs que trobem fins el dia 21 de juliol al Centre Cultural Metropolità Tecla Sala de L’Hospitalet. Una exposició individual d’Antoni Marquès, escultor nascut a Sabadell l’any 1956 i format a l’Escola Massana de Barcelona.

Marquès és un artista plàstic especialitzat en escultura, ha treballat tota mena de materials, suports i textures: ferro, bronze, alumini, zinc, plom, entre d’altres. És a partir de la dècada dels anys 90 que Marquès insufla el seu alè i marca colorista més personal a materials artificials com resines, ferro pintat, serigrafies, miralls,… arribant així, a la dècada del 2000, amb un treball sintètic en el doble sentit del terme; la combinació entre sí dels materials, sent en el seu conjunt, una revisió vital de la seva obra. 
Manual de resistència i acció està formada en bona part per obres escultòriques d’aquesta darrera dècada; A ple sol (2010) Tentacles 2 (2006), Extrems (2008) Reflexes V (2007), Revolución (2011), Plecs nº14 (2004), tot i que també formen part d’ella dibuixos remetents a altres obres escultòriques, corroborant així un artista dedicat al volum, a les formes orgàniques i sinuoses, formades com a resultat de l’aire que s’emet amb la protesta i amb voluntat per incidir a la societat. Image

Formes eriçades reiteren la situació delicada d’una societat que possiblement ha gaudit més que ho van fer els nostres avis, i que per aquest motiu, però també per altres, no sabem per on abordar la problemàtica, no sabem per on agafar-ho, però que reclamem més que mai i sortim al carrer sent partíceps de múltiples revolucions. Marquès com a referent, modestament silenciós però estridentment incident, en busca d’un camí que és preveu sinuós i ansiós en què caldrà emmirallar-se per seguir endavant, encara que sigui suspès en l’aire, en el no-res, sempre serà millor haver lluitat. 

Image