El primer amor arribà silenciosament. 

No el vaig sentir ni el vaig veure arribar. Em va anar envaint a poc a poc, va habitar en mi un moment abans de llançar la seva fletxa de Cupido a la meva consciència. Abans que pogués adonar-me de la seva presència. Abans de remarcar aquesta presència com a tal, de fer-me-la confessar a mi mateixa. 

Vaig lliscar cap a l’amor sense adornar-me’n. Va ser com la superposició accidental de dos negatius fotogràfics. Vaig començar a pensar només en ell, cada cop que el meu esperit s’alliberava de les seves petites preocupacions quotidianes. 

Era, abans de res, molt maco. D’acord que l’aparença no és el més important en una persona. Però no puc negar que allò que em venia abans al pensament era la seva imatge, el seu rostre, les seves expressions, els seus gestos. Llavors quan pensava en ell i ara quan el recordo. Ningú no m’ho negarà: la imatge precedeix el pensament. 

A l’Edat Mitjana, tothom admetia sense cap mena de dubte que ” un foc emana dels ulls, es comunica a través de l’esguard i baixa fins arribar al cor”. 

No podia deixar ni un moment de pensar en ell. Quan el mirava, i encara més quan aquells ulls tan bonics es fixaven en mi, em semblava que el cor em sortiria pel pit. Tractava de desxifrar un codi amorós en la més petita espurna del seu iris, en el més mínim moviment de les seves parpelles. De fet, el meu ritme cardíac s’accelerava fins i tot quan lell no hi era; s’accelerava quan la seva imatge m’omplia el cap, quan el desig de veure’l es movia com una onada dins el meu cos, quan li escrivia una carta o n’esperava responsa, quan llegia un llibre que ell m’havia recomanat o mirava la reproducció d’un quadre del qual m’havia parlat, quan tractava d’aprofundir la reflexió sobre temes que ll havia desenvolupat una estona abans, quan algú, senzillament, l’anomenava. 

Crec que va ser en la descoberta d’aquests batecs del cor, aquestes pulsacions tan fortes, tan carnalment reals, on vaig reconèixer l’amor. 

Al principi, vaig defensar-me’n. Em sentia ben ximple pel fet d’haver deixat d’existir per mi mateixa. Alhora acompanyada i desemparada. Una situació inversemblant per al meu orgull. Mirava de foragitar-lo del meu esperit fos com fos, recorria laberints interiors omplint-los d’entrebancs, encanteris i de pregàries per fer-lo fora. Tornava a ser una nena, o em projectava amb aire indiferent cap a la meva vida adulta. Es tractava, senzillament, de defugir del moment present. Debades. Em despersonalitzava, alhora que, d’altra banda, anava adquirint una força sobrenatural. Una veritable obsessió, un plaer inquietant, irritant, aclaparador. 

Potser una muda de primavera. Així mateix. 

 

FRIDA KALHO

Advertisements