Realitats Inestables

La Fundació Arranz-Bravo presenta l’exposició col·lectiva Realitats Inestables; Luz Galdeano (Barcelona, 1972), Mireia Ferron (Barcelona, 1988) i Elena García (Córdoba, 1986). La mostra forma part del nou cicle d’exposicions Dissidències, una iniciativa de la fundació Arranz-Bravo, de periodicitat annual, i que vol ser un punt de trobada entre alumnes de Belles Arts i comissaris independents de renom.

La primera exposició del cicle és Realitats Inestables, comissariada per la crítica d’art barcelonina Sílvia Muñoz d’Imbert sobre l’obra d’aquestes tres artistes emergents de la universitat de Barcelona, les quals foren seleccionades de l’exposició Sense Títol 2011. La mostra es podrà veure fins el proper 5 d’abril.

La Fundació ha forjat aquest projecte a partir del seu compromís amb l’art emergent i de la concepció d’aquest com un mitjà per trasmetre els clams d’una societat. Una tangibilitat que ha estat condicionada per un espai i un temps, fins fa poc, líquid i que en els últims dies ha oscil·lat cap a un estat d’evaporació que fa que ens trobem immersos en aquestes incertituds.

Galdeano, Ferron i Garcia són filles d’una temporalitat fugissera que els ha permès un espai on sedimentar la seva emocionalitat creativa. Representen aquest rerefons social i el manifesten conceptualment amb premisses volàtils d’una existència que trontolla. Gravats animats com els que presenta Galdeano, emanen moviment més enllà dels preceptes donats a Sortint del marge (2012), Ferron deambula amb fotografies que són a mig camí entre la figuració i l’abstracció, projeccions que corresponen de manera subjectiva a la realitat, però que com a condició dubtosa, deixen lloc per el capteniment a emmirallar-se amb peces com Can you see the real me, doctor? (2009-2010) de Elena García. 
[Bonart, febrer 2013]

ImatgeImatge

Advertisements

El primer amor arribà silenciosament. 

No el vaig sentir ni el vaig veure arribar. Em va anar envaint a poc a poc, va habitar en mi un moment abans de llançar la seva fletxa de Cupido a la meva consciència. Abans que pogués adonar-me de la seva presència. Abans de remarcar aquesta presència com a tal, de fer-me-la confessar a mi mateixa. 

Vaig lliscar cap a l’amor sense adornar-me’n. Va ser com la superposició accidental de dos negatius fotogràfics. Vaig començar a pensar només en ell, cada cop que el meu esperit s’alliberava de les seves petites preocupacions quotidianes. 

Era, abans de res, molt maco. D’acord que l’aparença no és el més important en una persona. Però no puc negar que allò que em venia abans al pensament era la seva imatge, el seu rostre, les seves expressions, els seus gestos. Llavors quan pensava en ell i ara quan el recordo. Ningú no m’ho negarà: la imatge precedeix el pensament. 

A l’Edat Mitjana, tothom admetia sense cap mena de dubte que ” un foc emana dels ulls, es comunica a través de l’esguard i baixa fins arribar al cor”. 

No podia deixar ni un moment de pensar en ell. Quan el mirava, i encara més quan aquells ulls tan bonics es fixaven en mi, em semblava que el cor em sortiria pel pit. Tractava de desxifrar un codi amorós en la més petita espurna del seu iris, en el més mínim moviment de les seves parpelles. De fet, el meu ritme cardíac s’accelerava fins i tot quan lell no hi era; s’accelerava quan la seva imatge m’omplia el cap, quan el desig de veure’l es movia com una onada dins el meu cos, quan li escrivia una carta o n’esperava responsa, quan llegia un llibre que ell m’havia recomanat o mirava la reproducció d’un quadre del qual m’havia parlat, quan tractava d’aprofundir la reflexió sobre temes que ll havia desenvolupat una estona abans, quan algú, senzillament, l’anomenava. 

Crec que va ser en la descoberta d’aquests batecs del cor, aquestes pulsacions tan fortes, tan carnalment reals, on vaig reconèixer l’amor. 

Al principi, vaig defensar-me’n. Em sentia ben ximple pel fet d’haver deixat d’existir per mi mateixa. Alhora acompanyada i desemparada. Una situació inversemblant per al meu orgull. Mirava de foragitar-lo del meu esperit fos com fos, recorria laberints interiors omplint-los d’entrebancs, encanteris i de pregàries per fer-lo fora. Tornava a ser una nena, o em projectava amb aire indiferent cap a la meva vida adulta. Es tractava, senzillament, de defugir del moment present. Debades. Em despersonalitzava, alhora que, d’altra banda, anava adquirint una força sobrenatural. Una veritable obsessió, un plaer inquietant, irritant, aclaparador. 

Potser una muda de primavera. Així mateix. 

 

FRIDA KALHO

Catalan Hand

Catalan Hand 

11x6x12

 Franklin Bowles Galleries 

 

Imatge

Es tracta d’una volum esculpit que representa una mà. Extremitat antropològica superior que ens distingeix de tot animal, desenvolupament de la qual va incidir amb contundència en el procés al bipedisme. Tal avantatge evolutiu va suposar alhora un menor gast energètic, així els individus del Miocè que van experimentar aquest procés se’ls va facilitar transportar quelcom amb les mans, haver de fer menys i viatges i, com a conseqüència, cansar-se menys. 

La peça d’Arranz-Bravo no podia portar altre topònim, la mà d’Arranz-Bravo és catalana. Pintor, muralista, escultor, escenògraf,… l’Eduard és, per sobre de tot, vitalista. L’Eduard emana força i energia, intensitat i dramatisme. La seva mà ho fa pal·lès, si bé per una banda és la seva pròpia mà, d’altra esdevé una al·legoria del prototip del català persistent que treballa intensament per portar el pa a casa. Aquella imatge històrica ens porta a parlar de certs prejudicis. El català és, per sobre de tot, treballador. Bé, amb aquelles excepcions que tots coneixem, però aquesta és la “fama” que ens hem guanyat. 

La mà està representada en el moment de clímax de tensió, com si subjectés quelcom, les fal·langes estan separades i fan força (com el cant del Barça), una força aparentment no il·lusòria després de llegir el títol de l’escultura. 

Des del meu punt la vista, Catalan Hand s’assimila a un arbre; el tronc seria el canell, el palmell de la mà podria ser la copa, i els dits, les branques. L’arbre que arrela alguna cosa de soca-rel, aquest sentiment català, la integretat d’una manera de ser incompresa per alguns, i que només és palpable per aquells que hem nascut aquí, sinó que hem fet d’aquesta fet un tret característic d’empatia. 

Arranz-Bravo és un pintor pulsional, es diu que “pinta des de l’estómac” expulsa la seva ànima amb grans taques intenses de vermell, molt especialment, el que vindria a ser aquesta força es manifesta amb escultura a Catalan Hand. 

Esdevé una peça única i atemporal, amb cert patetisme hipnotitzant des del meu univers personal, i més en aquest cap de setmana d’eleccions, en què el dret d’autodeterminació sembla que comença a ser una realitat més punyent. 

Penúria i fascinació: Josep Maria de Sucre

 

Els artistes parlen, instrospectivament, sobre de Sucre. 

 L’opinió dels artistes col·laboradors a l’exposició actual; Arranz-Bravo, Miquel Gelabert, Antoni Llena, Martí Cormand i Diego Tampanelli sobre la figura polifacètica del pintor i poeta Josep Maria de Sucre.

Imatge

La personalitat d’un misteriós solitari de Sucre que divagava pels cercles més marginals de la Barcelona de principis de segle, va propiciar aquesta enigmàtica col·lecció de retrats produïts al final de la seva vida. Des de la fundació s’ha volgut donar l’impuls per retre-li un homenatge a aquesta figura oblidada des de 5 postures diferents, 2 generacions d’artistes.

Aquests ens van brindar la possibilitat de materialitzar aquest diàleg ja establert entre les seves obres, el passat dia 20 de setembre que es va celebrar la inauguració. Josep Maria de Sucre a la memòria que podeu trobar a la seu de la fundació Arranz- Bravo de l’Hospitalet fins el 18 de novembre.

La obsessió de Sucre pel retrat és el punt de partença de la intensa exploració del propi jo que trobem en la sèrie de Figlio (2012) d’Eduard Arranz-Bravo. Un homenatge format per 9 obres entre les quals hi ha pintures i pintura sobre paper que incideixen acusadament al perfil psicòlògic de De Sucre. La coneguda admiració d’Arranz- Bravo cap a De Sucre, amb el que s’havia trobat en nombroses ocasions, s’havia materialitzat amb adquisicions de la seva obra pictòrica, 5 dels dibuixos els trobem a la exposició. Una admiració que continua latent, Arranz –Bravo fa menció de la seva obra com una “gran aportació en els anys de la dictadura, que havia estat un desert expressiu producte de l’exili”. Antoni Llena, que també el va conèixer personalment, constata el contrast de la figura com la de De Sucre, ”la seva precarietat personal que contrasta amb força amb les seves obres”

Tal i com Àlex Mitrani esmenta en el seu text del catàleg dedicat per la mostra; “precarietat i heroisme”, el dibuix espontani es repeteix insistentment amb una sèrie de traços que aborden tota mena de suports. Testes isolades fetes amb pastells i ceres expressen la penúries, sense por es presenten estàtics a l’espectacle de la seva solitud, a una certa mística delirant.

Una dualitat que també trobem amb Miquel Gelabert; espais delirants  i intensitat cromàtica. “Meravellat per la potència dels seus retrats” Gelabert utilitza el mateix llenguatge reiteratiu de les obsessions, a una de les sèries que  evidencia les incessants fixacions traçades a una llibreta; Landscapes des del tren (2012) o a MGxDS (2012) en què l’emprempta matèria pren cos d’una manera molt personal

Diego Tampanelli va realitzar una de les seves accions a partir del retrat, aprofitant que és la tipologia que defineix l’obra de Sucre. La performanre va despertar certa expectació entre els assistents, si bé durant l’acció poètica l’artista va demanar que aquests es posessin d’esquena. Disconforme amb la figura de l’actor, Tampanelli palesa la seva introspecció, que de fet, és el sentit poètic de la seva història; l’enyorança i la memòria. Com ell mateix va declarar “és l’explosivitat pictòrica que el mateix temps és una acció molt íntima”. Com De Sucre va sentenciar  en una ocasió que no hi ha la possibilitat d’arribar a una obra d’art acabada en la seva totalitat, ja que per continuar “cal l’estímul personal de la propia recerca creadora”. Com ell, l’obra de Tampanelli és la culminació d’una aventura personal tortuosa.

L’artista que no va poder assistir, Martí Cormand, va retre l’homenatge a la multiplicitat de facetes que va ocupar de Sucre, configurant-ho així com a “personatge que podria alimentar artistes de generacions i sensibilitats prou diferents” – . Comissari, Crític, Escriptor, Criminalista, Pintor, Poeta i Joan Pi, els 7 retrats presenten un denominador comú: mirada expressiva i penetrant damunt d’un fons llis, retrats il·luminats i ubicats a una atmosfera real que recull cert aire paròdic. Cormand aborda el polifacètic de Sucre, fa fins i tot,  una apropiació amb Criminalista partint d’un retrat de l’artista S/T (1961). Si bé de Sucre no  es va dedicar plenament a cap de les ocupacions que va tenir, la de criminalista va ser, sense cap mena de dubte, la que va sedimentar en ell l’univers marginal al que es va haver d’afrontar. Com era de sospitar, Josep Maria de Sucre és també la seva obra.

Imatge

 

Conjunt pictòric que aborda la personalitat polifacètica de Josep Maria de Sucre, de  Martí Cormand (1970).

 

 

 

El passat 16 d’octubre es va realitzar el Mural del CEIP Pau Vila. El procés creatiu va ser el resultat de la col·laboració del projecte educatiu Apropa’t a l’art dirigit per la Fundació Arranz-Bravo. Eduard Arranz-Bravo com a executor d’aquest projecte social de l’escola d’Hospitalet de Llobregat on l’índex d’immigració és del 70%. Resultat: sis hores de treball, sis alumnes col·laboradors i un mural de 15x5m.

Són les 08:00h del matí a L’Hospitalet de Llobregat. Eduard Arranz-Bravo entra per la porta del CEIP Pau Vila, L’Eduard comença a treballar ben d’hora.

@FarranzBravo piula a twitter:  #MuralPauVila Eduard Arranz Bravo en directe.

 

@FarranzBravo piula: estat actual de la pintura a les 9:15, i s’adjunta una foto.

 

Concentració, precisió, disciplina i alguna pausa. Sis hores més tard, Arranz-Bravo ha acabat el mural del pati de l’escola.

A les 15:00h cinc dels millors alumnes d’educació visual i plàstica començen la seva aportació creativa. @FarranzBravo piula de nou: Els petits artistes #MuralPauVila.

 

El procés és seguit per les xarxes socials, facebook i twitter i ha acabat uns minuts abans de que toquin les 17:00h de la tarda, hora de sortida de l’escola.  La porta s’omple de pares i mares que venen a buscar els seus fills, i els més curiosos que altres treuen el cap per veure què s’hi cou. El procés creatiu ha acabat per avui.

El dia abans alguns d’aquests alumnes van venir a fer visita i tallers que els nostre servei educatiu ofereix a les escoles. Des de la fundació Arranz-Bravo vam ser partíceps de la incidència que aquestes activitats tenen en l’alumnat, ja que durant l’acció els nens i nenes parlaven de conceptes referents a la pintura pulsional, en com es sentien respecte allò que estaven fent.

El director de l’escola, José Manuel Reinoso destaca la importància d’aquest projecte “Muchos de nuestros alumnos tienen déficits, necesitan sentirse muy importantes y proyectos como este les ayudan a buscar oportunidades de éxito, a sentirse protagonistas a través de asignaturas competenciales como la música o la plástica”.

El que és evident és que estem possibilitant treballar les habilitats sensorials i exploratòries, emocionals i socials dels infants, joves i també dels adults que els acompanyen. I és així gràcies al servei educatiu de la fundació està duent a terme, i gràcies també l’Eduard, que manté i genera aquesta energia que ens fa sentir vius.

 

ImatgeImatge

Kurt Schwitters

El arte es una función espiritual del hombre, cuya finalidad es libralre del caos de la vida. Libre de la utilización de sus medios, pero ligado a sus propias leyes, y en el momento en que la obra de arte es obra de arte, se halla por encima de las diferencias sociales. Desarrolla una fuerza suficientemente poderosa como para influir en toda la cultura.

 

Image

A propòsit de ” Manifest Proletkunst”(1923) de Hans Arp, Kurt Schwitters.

La bebedora d’absenta

El caràcter dinàmic que té la composició fa palès la relació que Dégas tenia amb una de les arts emergents del moment de la seva creació. La fotografia. La direcció marcada per les diagonals de les taules de marbre ens dirigeixen a la mirada dels personatges. Una mirada perduda embriagada per l’absenta.

 

 

 

ImageLa bebedora d’absenta, 1900. E. Dégas