Ferme d’Estrades (Le Passage d’Agen, France)
Albert Arribas Forcada (Barcelona, 1981) és pintor i artista plàstic format a l’Escola la Massana Centre d’Art i Disseny i la Universitat de Barcelona. Referent artístic de primer ordre ha exposat i col·laborat en solitari en nombroses galeries de Barcelona, Catalunya, Espanya i el Regne Unit.
La seva dedicació, perseverança i la creença en el seu ofici ens donen la oportunitat de veure els fruits del seu potencial creatiu i artístic. La recent obtenció com a guanyador de la XIX Biennal d’Art Contemporani Català amb Epojé (200×150 cm) ha estat l’impuls i estímul que li han donat lloc a un gir a la seva personalitat creadora i ha establert una fresca i nova relació amb la pintura.
Escultura pictòrica és un projecte evolutiu de la seva pintura. Es tracta d’un conjunt d’escultures on el que hi pren força és l’empremta de l’oli en sí mateixa. Aquest fet significatiu ha permès a l’artista expressar-se amb la contundència potencial cromàtica que caracteritza el seu llenguatge pictòric, en un suport nou i distint com és l’escultura.
És un llarg procés de recerca on la pintura és l’antecedent, i alhora binomi, amb la que he experimentat un diàleg constant durant la meva història vital. Es tracta d’una sèrie d’obres que són de petit format (25x15x10) on l’oli és aplicat de manera directa, i també obres de gran format (300 x 150 x 100). Aquestes són peces titàniques; les seves dimensions ens obliga a esculpir les formes prèviament, per poder-les controlar. Existeix la necessitat d’expansió, s’abandona la bidimensionalitat del llenç, la pintura es dispersa, creix, es difón, es tridimensiona més enllà del quadre, la pintura s’esculpeix.
L’essència i sublimació de la pintura, que vol ser la protagonista i vol copsar l’espectador, amb estridència, força i contundència dels empastaments, vol reivindicar la passió, la vida.[1] La pintura pren l’acció pictòrica de pensament hedonista, és desbordant i dionisíaca en el sentit nietzscheà del terme.
La pervivència i exaltació de la matèria primera, poc explorada i molt suggerent, resultat de l’impuls visceral, la pintura surt de dins cap a fora, el caos que degenera i que troba una raó de pes, una evolució, un gir, un tomb, un crit; la pintura amb forma, cos i volum; l’escultura pictòrica.
[1] Necesitamos la historia, no cabe duda, pero la necesitamos por razones diferentes de aquellas por la necesitan los ociosos del jardín del conocimiento (…). La necesitasmos para la vida y la acción. Sólo queremos servir a la historia en la medida en que la historia sirve a la vida: porque es posible apreciar el estudio de la historia hasta tal punto que la vida se vuelva raquítica y degenerada. F. Nietzsche “Sobre la utilidad y la desventaja de la ciencia histórica para la vida” (1873)
Turquesa, 2015.
Escultura pictòrica I
artsiescritsgpf 