BABEL

an anxious scene

no me basta

View original post

Antoni Arissa, des de tots els seus angles. L’ombra, i el fotògraf en segon terme, tot i que sense llum no hi ha ombres, és plantejar què és primer Arissa o les ombres, la nova visió o la seva representació al món.

Més enllà de classificar la mostra en les tres parts diferenciades; pictorialisme, les noves solucions per la modernitat i Nova Visió, Arissa segueix una evolució humana, existencial, de trobar-se a sí mateix.
Curiós, juganer amb l’ull i la plenitud llumínica, com si fos un tot, una dependència necessària, que al llarg d’aquesta evolució va prenent força i protagonisme.

La seva vinculació amb el negoci familiar de la impremta, el van portar a familiaritzar-se, mai millor dit amb un llenguatge, un registre i una manera de transmetre les idees que de seguida han volgut trobar el seu paral·lel a Europa amb Lázló Moholy-Nagy.
Delicadesa, minimalisme i una original sobrietat que supera els mèrits d’aquest artista, en contacte amb les grans corrents com el constructivisme i el suprematisme. Arissa aconsegueix plasmar, sense tenir aquests estímuls tan contundents, una nova visió del que és el seu entorn quotidià; el carrer, els bars, les seves filles, les anècdotes, i també amb composicions estudiades..

Hereus d’aquesta preparació on en els nostres dies tot és fotografiable, i la imatge ha perdut aquest valor instantani amb els selfies i el control exacerbat de la imatge que projectem al món, sovint ens oblidem de la infimitat de bellesa que de per sí les coses ja tenen, i sense necessitat de la nostra intervenció.

Arissa té aquesta bipolaritat narrada en imatges ingènues i d’altres que són dignes d’un estudi compositiu amb un vast llegat històric i sobretot excepcionalment fotogènic.

Arissa. L’ombra i el fotògraf 1922-36
CCCB Del 14 de novembre de 2014 al 12 d’abril de 2015